El dia 10 vam tornar al jardí de Jiwar, el lloc on es van iniciar les nostres lectures. Allà ens va rebre i ens va ajudar en tot la Mireia Estrada, directora de Jiwar, a la que des d'aquí volem agrair públicament la seva col·laboració.
Una mica abans de la lectura van arribar els nostres autors Laia Vilaseca i Francesc Oliva i pocs minuts després va començar l'acte pròpiament dit.
Iniciem la sessió |
Una de les primeres qüestions plantejava la feina de l'estructura de la novel·la. La Laia és la que compta amb més experiència i aquesta mateixa experiència l'ha portat a valorar la necessitat de tenir una armadura per a La noia del vestit blau abans de posar-se a desenvolupar la narració. Aquesta armadura o escaleta incorpora totes les escenes importants i un cop traçat el camí és el moment de deixar-se perdre's per les subtrames de la novel·la, d'escriure sense saber què ens trobarem pel camí però amb el rumb fix fins al final, després ja hi haurà temps de tornar sobre les passes per acabar de perfilar les escenes. A aquest mètode va arribar després de la feina en una primera novel·la d'aprenentatge a la que es va enfrontar sense aquestes eines d'escriptora.
El Francesc Oliva va desenvolupar una interessant teoria sobre l'escriptura i sobre la diferència entre nove·la i conte. El conte s'assembla a una perfecta estructura de rellotgeria, però sense l'alè llarg de la novel·la, més propici per l'aprenentatge de l'escriptor amb necessitat d'acumular experiència i kilòmetres de fulls gargotejats; al cap i a la fi "a escriure se n'aprèn escrivint" i això és el que porta fent durant els darrers anys amb la novel·la de la qual ens va llegir un fragment: Desayuno sobre la hierba. Al final d'aquesta reflexió una confessió: si pogués escriuria més planer, però el que li diverteix són les trames i les subtrames, les frases subordinades i les construccions gramaticals arriscades. Això no evita que cada cop que rellegeix la seva obra faci servir les tisores per a podar allò que considera més superflu, tot buscant un estil més auster. La Laia ho va corroborar, el més senzill és bell i, malgrat que sembli menys elaborat, arribar fins a un estil depurat és un dels grans esforços d'un escriptor: que els diàlegs sonin verídics és un dels reptes de la seva escriptura.
D'esquerra a dreta Rosa Mena, Francesc Oliva i Laia Vilaseca |
El públic escolta amb atenció |
Una de les preguntes indagava sobre el to intimista de la novel·la de la Laia, malgrat ser una obra de gènere, i ella confessà que sí, que existeix una complicitat de l'autora amb uns llocs i una època que coneix bé. Aquest petit poble on es produeix l'acció fou també el poble en el qual va passar les seves vacances d'infantesa.
Una altra de les qüestions que els assistents tenia a veure amb els personatges, existeixen des d'un començament o van apareixent pel camí? Existeixen els principals, definits des de l'inici, encara que la novel·la és un ens viu que pot portar-los per camins molt diferents dels que havia previst l'autor. Existeixen els secundaris, el contrapès dels principals que apareixen i desapareixen segons les necessitats dels autors.
Durant la lectura |
Saben la Laia i el Francesc el final de les seves novel·les? Sí, evidentment, encara que com és lògic no se'ls hi va escapar ni una petita pista. En Francesc Oliva ens fa confessar que li cal saber com acabarà la història, malgrat que aquest final pugui canviar a mesura que avança la narració. La novel·la de la Laia Vilaseca és una novel·la de misteri, un gènere en la qual el final és una de les grans bases
per guanyar-se al lector. El seu posicionament al respecte no és
simplement estètic, sinó també ètic: li cal que, en un món com el
nostre, al final els bons guanyin i els dolents perdin.... almenys a sobre el paper.
S'aprèn a escriure escrivint i sobretot llegint. Una de les curiositats dels assistents fou els models literaris dels dos autors. El Francesc va reconèixer la seva predilecció per autors com Juan Manuel de Prada, Pessoa o Saramago, malgrat que les frases llargues de l'autor, sense gairebé signes de puntuació, li han jugat més d'una mala passada quan ha intentat incorporar-les a la seva escriptura. A la Laia li han influït els clàssics del misteri com Conan Doyle, però també autors amb un estil més directe com Sue Grafton.
S'aprèn a escriure escrivint i sobretot llegint. Una de les curiositats dels assistents fou els models literaris dels dos autors. El Francesc va reconèixer la seva predilecció per autors com Juan Manuel de Prada, Pessoa o Saramago, malgrat que les frases llargues de l'autor, sense gairebé signes de puntuació, li han jugat més d'una mala passada quan ha intentat incorporar-les a la seva escriptura. A la Laia li han influït els clàssics del misteri com Conan Doyle, però també autors amb un estil més directe com Sue Grafton.
El públic escoltant al Francesc Oliva |
Unes primeres gotes de pluja, que afortunadament van quedar en res, van posar punt final al debat. Ens esperaven unes ampolles de cava per brindar amb els amics.
Un moment per brindar després de la lectura i el debat |
Bon estiu!