 |
| Imatge d'un petit autor desconcertat |
Per això m'agradaria iniciar una sèrie de posts escrits en primera persona sobre el que he anat observant a llarg d'aquest any. Entrades en les quals aniré tractant temes que poden ser d'utilitat per a tots aquells que voleu "sobreviure" escrivint. Per sobreviure, per suposat, no em refereixo a supervivència econòmica (es suposa que aquest no és un blog d'humor, a tot estirar ens apropem subtilment a la ironia), sinó a la nua i crua supervivència en el món del llibre.
Aquesta primera entrada la voldria dedicar al que jo anomeno l'escriptor desconcertat. És un fenòmen que he anat observant arran de la meva experiència a Lectures al Jardí, tant a les lectures com en els tallers o en les converses que he mantingut amb diferents autors amb els quals he anat contactant. L'escriptor desconcertat és aquell que "només" volia escriure una novel·la, el que tot sovint ha dedicat temps i diners a la formació en una escola d'escriptura per finalment ser conscient del nou panorama del llibre en el qual escriure bé és una conditio sine qua non, però no suficient. Ara l'escriptor ha d'interpretar un nou paper: el d'home orquestra. Autor, editor i empresari, citant el títol del llibre de Guy Kawasaki i Shawn Welch APE: Author, Publisher, Entrepreneur-How to Publish a Book.
Els que d'una manera o una altra estem a les xarxes socials, escrivim blogs i seguim als referents sobre el tema de l'edició vivim en una mena de bombolla en la qual donem per suposat que la majoria dels escriptors tenen assumit que existeix un canvi de paradigma. Però són realment els escriptors conscients d'això?
Crec que no. Moltíssims autors per suposat sí que han fet aquest salt i han adoptat aquest nou paper, no hi ha més que seguir-los per les xarxes o llegir els seus blogs, però no penso que sigui una visió tan generalitzada com alguns puguin pensar. Molts escriptors coneixen la importància de les xarxes, dels blogs, de l'autoedició o de la seva presència pública, però fins que no tenen la seva obra enllestida o molt avançada no són conscients de tota la feina extra que encara els hi queda.
A través de Lectures al Jardí he conegut autors que no estan a cap xarxa social, que no tenen cap blog en el qual simplement escriure sobre les lectures que els hi agraden, no tenen una imatge determinada sobre a quin lector s'adrecen, no saben com ha de ser una coberta si publiquen un ebook. Confien que la sort els acompanyi quan acabin la seva obra, encara que són conscients de la dificultat d'arribar al públic. De la dificultat sí, de les possibilitats que tenen a les seves mans per fer alguna cosa al respecte no i, si són conscients, la inversió de temps extra que suposa tot això no els hi compensa.
Molts cops no es senten còmodes amb aquest paper multidisciplinar, i ho entenc. Treballar vuit hores, tenir una família i posar-se a escriure una novel·la a estones mortes ja em sembla dur. Però a sobre haver de saber de màrqueting, social media, formar-se, buscar una editorial en la qual autoeditarse, llegir un contracte atentament per tal d'evitar sorpreses amb la lletra petita és pràcticament una heroïcitat. Però no hi ha una altra opció, és el nou món que els ha tocat viure als autors.
La part positiva? Aquells que realment volen que les seves obres arribin al públic tenen al seu abast una sèrie d'eines que fa tan sols uns anys eren impensables. En aquells moments, els meravellosos anys en els quals els escriptors només es dedicaven a les seves obres i la resta de la feina la feia l'editor, existien unes poques editorials que acceptaven o no el teu manuscrit i, si no l'acceptaven estaves mort com a autor. Ara, qui vulgui arribar al públic pot fer-ho, siguin 100 o 1.000 persones, però està en les seves mans. Aquesta és una de les coses que m'agradaria ajudar a fer veure als autors desconcertats que em trobo pel camí.
 |
| El escritor como hombre orquesta |
Crec que no. Moltíssims autors per suposat sí que han fet aquest salt i han adoptat aquest nou paper, no hi ha més que seguir-los per les xarxes o llegir els seus blogs, però no penso que sigui una visió tan generalitzada com alguns puguin pensar. Molts escriptors coneixen la importància de les xarxes, dels blogs, de l'autoedició o de la seva presència pública, però fins que no tenen la seva obra enllestida o molt avançada no són conscients de tota la feina extra que encara els hi queda.
A través de Lectures al Jardí he conegut autors que no estan a cap xarxa social, que no tenen cap blog en el qual simplement escriure sobre les lectures que els hi agraden, no tenen una imatge determinada sobre a quin lector s'adrecen, no saben com ha de ser una coberta si publiquen un ebook. Confien que la sort els acompanyi quan acabin la seva obra, encara que són conscients de la dificultat d'arribar al públic. De la dificultat sí, de les possibilitats que tenen a les seves mans per fer alguna cosa al respecte no i, si són conscients, la inversió de temps extra que suposa tot això no els hi compensa.
Molts cops no es senten còmodes amb aquest paper multidisciplinar, i ho entenc. Treballar vuit hores, tenir una família i posar-se a escriure una novel·la a estones mortes ja em sembla dur. Però a sobre haver de saber de màrqueting, social media, formar-se, buscar una editorial en la qual autoeditarse, llegir un contracte atentament per tal d'evitar sorpreses amb la lletra petita és pràcticament una heroïcitat. Però no hi ha una altra opció, és el nou món que els ha tocat viure als autors.
La part positiva? Aquells que realment volen que les seves obres arribin al públic tenen al seu abast una sèrie d'eines que fa tan sols uns anys eren impensables. En aquells moments, els meravellosos anys en els quals els escriptors només es dedicaven a les seves obres i la resta de la feina la feia l'editor, existien unes poques editorials que acceptaven o no el teu manuscrit i, si no l'acceptaven estaves mort com a autor. Ara, qui vulgui arribar al públic pot fer-ho, siguin 100 o 1.000 persones, però està en les seves mans. Aquesta és una de les coses que m'agradaria ajudar a fer veure als autors desconcertats que em trobo pel camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada