El dia 30 vam celebrar la VI sessió de Lectures al Jardí, iniciant oficialment la temporada de lectures públiques. A poc a poc, el que va començar com una activitat puntual es consolida i creix amb pas ferm i segur. Ja són sis trobades i un bon nombre d'autors que ens van acompanyant en aquest camí (podeu veure quins han estat aquí).
Com és habitual en les nostres lectures, la Biblioteca Francesca Bonnemaison ens va cedir la seva sala d'actes per tal que Elisenda, José Ignacio i María poguessin llegir un fragment de les novel·les en les quals estan treballant.
Els autors van arribar una estona abans que comencés l'acte. No es coneixien però de seguida es va crear un molt bon clima entre ells. Lectures al Jardí també és això: que autors que es troben encara escrivint la seva novel·la es coneguin, xerrin, connectin. Això que ara es diu networking i que és el trobar-se amb gent que es dedica al que fas i xerrar per enriquir-se mútuament de tota la vida. Aquest bon clima que es va crear abans de la sessió va presidir tot l'acte.
Elisenda, José Ignacio i Maria
Un cop més, el públic no ens va fallar i ens va acompanyar generosament. Algunes cares conegudes pels autors i d'altres interessades per la literatura i per veure com es cuina una novel·la i què passa quan encara queda tant per dir.
En primer lloc va llegir Elisenda Solsona un fragment de El plor dels girafes, la història d'amor de la Júlia i la Cèlia. El públic va destacar posteriorment l'especial tractament que Elisenda dóna al seu narrador, un narrador que sembla donar instruccions als protagonistes. Elisenda va cursar un Màster en Guió, cosa que sens dubte influeix en el seu text (originàriament un guió). Més que un narrador omniscient, sembla que una càmara segueixi els moviments dels personatges.
Un altre dels elements que el públic va destacar del fragment de l'Elisenda va ser el seu ritme gairebé musical. I és que la música i la literatura tenen un paper fonamental en la seva obra, i seran aquests dos elements artístics els que marcaran les unions i separacions dels protagonistes.
En primer lloc va llegir Elisenda Solsona un fragment de El plor dels girafes, la història d'amor de la Júlia i la Cèlia. El públic va destacar posteriorment l'especial tractament que Elisenda dóna al seu narrador, un narrador que sembla donar instruccions als protagonistes. Elisenda va cursar un Màster en Guió, cosa que sens dubte influeix en el seu text (originàriament un guió). Més que un narrador omniscient, sembla que una càmara segueixi els moviments dels personatges.
Un altre dels elements que el públic va destacar del fragment de l'Elisenda va ser el seu ritme gairebé musical. I és que la música i la literatura tenen un paper fonamental en la seva obra, i seran aquests dos elements artístics els que marcaran les unions i separacions dels protagonistes.
Elisenda Solsona
També ens va avançar Elisenda com té pensada que sigui l'estructura d' El plor dels girafes: un relat no lineal amb salts temporals que poden ser llegits gairebé com a històries independents. Serà finalment la seva novel·la així o prendrà altres rumbs quan la tingui més avançada? Esperem que ens vagi informant.
El segon lector de la tarda va ser José Ignacio García Martín, que ens va llegir un fragment de Palabras sin dueño. El cas de José Ignacio és molt diferent al d'Elisenda: si ella fa tan sols uns mesos que ha iniciat l'escriptura de la seva primera novel·la (fins ara es dedicava bàsicament als relats), José Ignacio és un autor amb diverses novel·les ja publicades. El projecte de Palabras sin dueño es remunta en el temps.
El segon lector de la tarda va ser José Ignacio García Martín, que ens va llegir un fragment de Palabras sin dueño. El cas de José Ignacio és molt diferent al d'Elisenda: si ella fa tan sols uns mesos que ha iniciat l'escriptura de la seva primera novel·la (fins ara es dedicava bàsicament als relats), José Ignacio és un autor amb diverses novel·les ja publicades. El projecte de Palabras sin dueño es remunta en el temps.
José Ignacio García Martín
José Ignacio va començar a escriure fa temps Palabras sin dueño, però va decidir no continuar treballant en ella. Sota l'aparença de novel·la negra (i José Ignacio va recalcar el de només l'aparença) Palabras sin dueño tracta el tema de les relacions humanes sota diferents modalitats: entre pares/fills, parelles, amics. La novel·la planteja també preguntes del tipus, per exemple, delataries al teu millor amic? Temes prou complexos com per no sentir-se prou madur en aquell moment per abordar aquest projecte, deixar-ho reposar un temps i tornar-ho a reprendre recentment. Diuen que un dels secrets del saber escriure bé és justament la paciència, el saber donar-li el seu temps als textos.
El fragment que ens va llegir podria considerar-se també un petit conte que transcorre entre llibres vells. La protagonista es troba amb el llibre que va regalar i va dedicar a una altra persona. Com va arribar el llibre allà? Per què aquesta persona es va desfer d'un regal tan personal? Caldrà esperar a que José Ignacio finalitzi la novel·la per saber-ho.
En darrer lloc Maria Escales va llegir un fragment de Abans que el teu record torni cendra. Si la novel·la de José Ignacio té elements de la novel·la negra però no ho és, la història de Maria té el seu epicentre en els temps de la Guerra Civil però no és una novel·la sobre la Guerra Civil. Ja veieu que en les nostres lectures les coses no sempre són com semblen.
Abans que el teu record torni cendra és una novel·la de tints costumistes que té els seus orígens en llocs i històries reals de Mallorca que l'àvia de Maria li explicava. De fet Maria es va resistir a ser explícita amb les localitzacions per evitar que algú pogués donar-se per al·ludit. Fets no gaire llunyans en el temps però que ara ens semblen estranys a la nostra realitat: una illa que en part vivia d'esquena al mar, una societat rural i endogàmica aïllada encara més per estàr assentada a una illa.
María va fer una lectura teatralitzada del seu fragment que va atrapar al públic i el va deixar totalment embadalit amb el seu relat. També en aquest cas la música juga un paper distintiu, ja que Maria és músic de professió, i aquest vessant artístic no pot desvincular-se ni de la seva creació literària ni de la manera com l'exposa.
Maria Escalas
Però sens dubte una de les coses que més va atreure de Maria va ser la vehemència i passió amb la qual parlava del fet d'escriure: "Escriure una novel·la és una història d'amor brutal. Una passió que només poden entendre aquells que també l'estan passant". L'endemà, i ja en el seu blog, Maria va descriure el que va sentir exposant per primera vegada a Lectures al Jardí la seva novel·la als ulls dels altres. Podeu llegir aquí les seves paraules.
Després del debat vam tenir l'oportunitat de brindar els autors i desitjar-los bon viatge en aquest camí que és l'escriptura d'una novel·la, i en el qual esperem haver-los acompanyat un tros. Ens agradaria poder seguir fent-ho, encara que sigui en la distància.
l'hora del brindis
Una tarda d'excel·lent literatura, ambient càlid, escriptors novells amb d'altres més experimentats, música, passió per l'escriptura. Es pot demanar més?
